Invasió

7 Spaventi e paura nella citta dell'umanesimo

2007-07-06T03:23:00.001-07:00

Amb molts menys recursos literaris i uns efectes especials molt més rudimentaris que a la 1ª part – 2ª part – 3ª part - 4a part – 5a part – 6a part arriba:

En el sisè capítol d’aquesta estrafolària sèrie la nova aliança formada per l’esquadra gumet i el monstre etrusc de cent caps, junt amb cinc esclaus sexuals que em sembla que parlaven en búlgar i llur flota de naus d’atac, transport i lucre, es van entaforar tots dins d’un sobre amb la intenció de ser enviats a Florència, concretament a casa meva. El sobre va ser donat amb perfídia i malignitat a una persona innocent amb l’encàrrec de fer-me’l arribar ignorant que a dins hi havia un petit però aberrant exèrcit amb moltes ganes de donar-me mals de caps.

Van venir amb el mitjà més econòmic que hi ha per arribar aquí, és a dir, la línia Girona-Pisa de la Ryanair. Com que Girona ja la tenien conquistada van passar de llarg però ja que estaven a Pisa van voler visitar la petita ciutat durant unes hores i veure què hi havia d’interessant. Tot passejant van anar a parar a una gran esplanada verda on hi havia una torre torta. Aleshores, utilitzant els seus vastos coneixements ortopèdics, la van redreçar tant com van poder. Ignoro si les seves intencions eren bones o dolentes però sé del cert que els habitants de la tranquil·la vila es van enutjar prou.

(*not so free translation as you think, il pisano dice: aquests cabrons malparits ens han ben fotut el negoci!!!) (per cert, els de la protectora d’edificis sobrevalorats no cal que comenceu a recollir firmes perquè a la fotografia hi ha una il·lusió òptica, la torre no ha patit cap dany, ni tan sols l’he tocada amb el photoshop, està tan torta com sempre i pujar-hi continua costant el molt poc modest import de 15€) Curada l’anòmala escoliosi de l’edifici ja no tenien res més a fer a Pisa i van decidir continuar el viatge cap a Florència. Tan alegre i plena de joia vaig rebre els amics que em visitaven com atemorida i esglaiada vaig agafar el sospitós sobre que m’oferien. Tot just obrir-lo van començar a sortir caps que deien frases enginyoses i desenes de naus d’atac rodones de color taronja les quals, si no hagués sabut que eren naus de combat, hagués jurat que eren clavades als gomets amb què jugava de petita. Amb pocs minuts ja s’havien escampat per tota la taula de la cuina.

Intimidada per la mirada inquisidora de les meves companyes de pis, sorpreses de veure’m parlar amb una pila de paperets retallats com si estigués guillada, els vaig enviar a escampar la boira amb l’excusa que estava molt enfeinada i no podia ajudar-los a conquerir la ciutat, i sobretot que tornessin per sopar que sinó patiria. Qui m’havia de dir que amb tan poca estona farien tanta feina! No trobant un front de resistència amb qui muntar brega van decidir passar-s’ho bé sabotejant, devastant, malmetent, maltractant i invadint el tresor més preuat de la ciutat: les obres d’art.

Fins i tot van permetre que els seus esclaus sexuals, els invasors originals, fessin de les seves.

També van practicar una operació de canvi de sexe a la còpia més insulsa i vulgar de l’estàtua més sobrevalorada i capgrossa de la història. Pel meu gust va millorar molt després del post-operatori.

Si. Van organitzar el què aquí s’anomena un bordello, un macello, un casino i el què a casa s’anomena un merder, un desgavell, molta gatzara, el caos, un liucaticagas i un desastre a gran escala nacional que va fer tremolar les bases ancestrals de l’estat itàlic (bé, ancestrals és un dir, que aquests fa quatre dies que són país). Ja se sap, els italians poden ser molt sensibles si els hi toques el patrimoni humanista, que se’l senten molt seu. El pitjor encara estava per arribar... Perquè, digueu-me, si vosaltres haguéssiu estat durant segles dins d’un quadre, sempre amb la mateixa postura, farts que milions de turistes us miressin i fessin fotos cada dia, i de cop veieu que hi ha uns elements que entren i surten dels quadres amb tota la desimboltura i descaro del món, no us plantejaríeu sortir d’allà i unir-vos a la seva causa? Potser vosaltres no ho faríeu, però algunes figures dels quadres de la Galleria degli Ufizzi sí que ho van fer. Van sortir. Van voler veure món. I els toscans es van desesperar.

Jo vaig fer com Pons Pilat, em vaig rentar les mans i vaig fer veure que no tenia res a veure amb el què estava passant a la ciutat. Però sabia que tard o d’hora es descobriria la veritat, per tant vaig dissenyar i construir una astuta trampa d’alta tecnologia per tancar a tots els invasors i els nous amiguets que havien fet a dins d’una caixa.

Els vaig dir que havien d’anar a la capital, a Roma, que allí hi havia uns homes molt simpàtics que parlaven en llatí i que s’oferien per ser menjats i es deixaven fer a la brasa i segur que eren molt saborosos. Òbviament, es van creure la meva veritat a mitges (mitja veritat perquè tots sabem que no ho deuen ser molt, ni de simpàtics ni de saborosos) i van caure a la trampa de quatre grapes.

Quan van ser tots a dins vaig tancar corrents la caixa i la vaig tornar a entregar a la mateixa persona innocent que m’havia portat el sobre i, d’aquesta manera, la invasió podia tornar a Catalunya. És cert que els vaig prometre que anirien a Roma, però és que jo sóc una impresentable, una mala persona i vaig mentir per salvar la pell.

En tot cas, aquí ja han fet prou mal. I ara se m’acut un lloc on poden passar les vacances d’estiu... Els deixo a les mans d’un bon amfitrió...

6 La Gran Batalla

2007-07-06T03:21:00.002-07:00

Fa molt, molt de temps, en una galàxia molt poc llunyana…
Invasió I . Invasió II . Invasió III
Invasió IV . Invasió V

Era un bon dia. Assolellat. Però només fins que va arribar una carta misteriosa, amb obliterador gironí.

El cel s’encapotà, sobtadament i en auguri de sang i fetge, quan la invasió que el sobre contenia s’alliberà amb espectacularitat davant dels meus ulls.

Una marxa triomfal formada per sons inaudibles pels humans va precedir la sortida de la nau principal. En ella hi viatjaven els mandataris més alts de la galàxia invasora, vestits amb cortines d'estrelles. Parlaven búlgar. Jo ho vaig sentir.

La nau era seguida per tots els seus sequaços servents, armats amb molt males maneres...

...fins a les dents! -per-pixar-se-a-les-calces!-

Sort en tenim, de l’esquadra voladora Gumet!

Flagrant exèrcit salvador! Guerrilla de la victòria! -sona música de guerra-

Amb vosaltres guanyarem als invasors!

-sempre i quan vigilem els conductors ressacosos-

La nau invasora, veient-se-les venir, decideix atacar. Recorda els seus presoners d’anteriors batalles, i els decideix llançar per a distreure i atacar d’incògnit per un altre costat.

La Guerrilla Gumet és llesta. La Guerrilla Gumet mai cauria en una trampa com aquesta.

La Guerrilla Gumet recull als presoners llençats i els engarjola per a fer-los servir d’esclaus sexuals. Aquí no es desaprofita res.

És just després d’aquesta gran humiliació que els invasors canvien l’estratègia. Cal atacar. Cal destruïr. Cal defecar sobre els enemics Gumets.

Cal doncs, llençar una gran merda pudorosa per a guanyar la batalla! Estupefacció en les files Gumet: interceptem una conversa de l'esquadra en els moments de caos: - Màscares ON! - On? - Que te la posis, si no vols morir putrefacciodisiferilinat, collons!

Sens dubte un atac tant devastador causa baixes a la Guerrilla. La pudor és inaguantable, i les restes de la gran merda enganxades als parabrises són d’allò més antiestètiques.

Però de cap de les maneres la Guerrilla Gumet serà vençuda per una caca gegant.

-tensió-

‘És l’hora dels Iósódéus!’ criden des de la nau invasora.

I el seu atac més temible, més devastador, més secret i més moltes coses terribles més, és llançat.

La Guerrilla Gumet està preparada i la lluita és ferotge, brutal, sagnant. Espectacularment visualitzable: fa por de veure.

Les baixes són moltes, i els caps volen a cabassos, igual que la sang corre a briks de sangria donsimon. Però l’esquadra taronja, la Guerrilla de la victòria, demostra la seva potència i sotmet als atacants. La nau invasora no té sortida. Està rodejada, vigilada, i a punt de ser desvallestada fins a l’ultim miliconcentrador de partícules enzitiòniques. -sona música alegre-

La sang i tota classe de fluids variats para de còrrer, i la nau invasora, veient-se en perill, decideix la rendició. Intenta entabanar als Gumets voladors, però no se n’ensurt en la seva idea de ser la capitana d’un exèrcit invasor unit, amb les raons de que és més gran i negra. Així que l'antiga nau capitana comença a la Guerrilla Gumet com a ‘cabo de tercera’, pelant taronges.

La nova unió, relluent, rica i poderosa, governadora de tots els pobles haguts i per haver a la galàxia, decideix emprendre el camí cap a galàxies estrangeres. Descarten envair Alemanya perquè tenen el futbol avorrit, així que decideixen envaïr... Itàlia!

El viatge serà llarg...

...per terrenys inhòspits...

...i perillosos!

Però la invasió, a Florència, sortirà victoriosa! Segur! Andiamo!

5 ReInvasió

2007-07-06T03:21:00.001-07:00

En capítols anteriors de l'aclamada sèrie de no-ficció "Invasió!"...

(Primera part) (Segona part) (Tercera part) (Quarta part)

Dels creadors de "Ventosaman" i "el Biòleg Molecular" arriba...

Invasió!

Avui, capítol cinquè. "ReInvasió!"

A vegades, les coses no són el que semblen. A vegades, les invitacions són maneres encobertes d’enllustrar moniatos en companyia. A vegades, la violència és una manera com una altra de planxar uns pantalons egipcis. I no només això sinó que, a vegades, les desintegracions alienígenes no són més que una manera de cridar l’atenció o de demanar diners per causes poc nobles. Recordem que, en capítols anteriors de l’aclamada sèrie “Invasió!”, havíem deixat els nostres petits herois d’un altre planeta lliures per Girona, i la seva primera víctima (jo mateix) aparentment desintegrada a la seva cadira. Però ja he dit que a vegades les coses no són el que semblen, i aquest no serà un cas excepcional, perquè ja us avanço que ara mateix no estic del tot desintegrat. Recordeu la visió de la cadira amb el fumet vermell, al final del capítol tercer? Segur que la vareu mirar per sobre i vareu pensar “Mira, han desintegrat aquest pesat, tot això que ens estalviem...”. Els invasors van pensar el mateix (però el búlgar, és clar), i ells pagaran car el seu error. Acosteu-vos una mica més a la cadira, acosteu-vos-hi...

Què veieu? Eh? Què hi veieu...?

Exacte, em vaig convertir en un mitològic monstre etrusc, amb cent caps i tants cervells com excrements, i frases enginyoses a banda i banda. El crit inhumanament etrusc que proferiren els meus nous cent caps semblaren distreure els invasors del seu viatge conqueridor per la bella ciutat de Girona, i ràpidament tornaren amb pèrfides intencions.

O això suposo, perquè no els vaig deixar massa temps per justificar el seu retorn. Tot just vaig veure la seva nau aterrar vaig procedir al seu abordatge.

Tot cantant “Ei, bon dia invasors, això és una reinvasió-reinvasió” els meus caps i els seus corresponents cervells i excrement anaren prenent lentament la nau.

El que vaig veure allà dins, tot i que amb ulls de monstre etrusc, faria esfereir el més dur dels gaiters normands. Però pel que es veu, el que veieren els invasors (o sigui, jo) els féu esfereir encara més.

Estigueren corrent, escampant-se durant una bona estona, fins que la seva densitat es va veure dràsticament reduïda, en una magnitud de grau dos...

...fins a grau tres.

Van córrer entre crits de pànic, sense ajudar-se els uns als altres, més encara, fent-se la traveta els uns als altres per tal de tenir més possibilitats d’escapar si queia el company en lloc seu. En aquell moment, vaig sentir nostàlgia de les grans guerres pigmees... Ai! Qui pogués tornar a ser anglès... (no us estranyeu, és una llarga història que ara mateix no ve massa al cas... el fet és que un dia vaig propiciar la caiguda de l’imperi colonial anglès...) Malauradament pels invasors, el sentiment de nostàlgia va eclipsar completament tot possible sentiment de compassió.

La compassió que hauria pogut sentir per l’últim invasor en fuga. Per l’últim, solitari i atemorit invasor. Aquest invasor.

Aquest invasor.

Comença la reinvasió.

O millor encara. Ara la nau és meva, jo en duc els controls. Jo em puc enviar on vulgui.

A qui vulgui. I algú ho patirà.

Oi, senyor taronja?

4 La conquesta de Girona

2007-07-06T03:19:00.000-07:00

No us penseu, apreciats lectors (i apreciat acompanyant d'aventures) que els invasors, abans de continuar amb la seva comesa, s'oblidin d'envair la ciutat on han anat a raure.

Així doncs, uns dies després de fer desaparèixer misteriosament al senyor iósódéu, els petits invasors de l'espai es preparen per conquistar Girona.

Encara que són diminuts, és d'una evidència notable que deu éssers invasors són suficients -i de sobres!- per aconseguir que totes les institucions públiques de la ciutat caiguin sota el seu poder.

Tenim documents inèdits i en exclusiva d'aquesta invasió.

No deixeu de mirar-los... Fan esfereir.

Els petits invasors (ampliats a la fotografia pel vostre gaudi) tenen clar el seu pla. Primer ha de caure el poder militar.

Així doncs, els primers atacs van dirigits a la policia, que es deixa envair per aquests simpàtics homenets sense oferir gaire resistència, apart d'uns quants cops de porra, uns quants tancs i diferents atacs amb artefactes lúdicament explosius. Aquí hi teniu el document gràfic que ho confirma, fotografia feta un cop conquistat el primer objectiu

A continuació, es disposen a sotmetre el poder jurídic i estatal. El jutjat de menors, la subdelegació del govern, l'oficina d'estrangeria i el palau de justícia, no tarden en rendir-se. Només són necessaris uns quants suborns, però això no es pot dir en veu alta, o sigui que eviteu llegir-ho fort. Seguidament, les proves

Un cop amb el poder més elemental conquerit, s'entretenen amb d'altres foteses, que afecten d'una manera més directe al ciutadà de peu, i els petits invasors ràpidament es fan amb el control de l'aigua i de la salut pública, com es pot veure tot seguit. Així doncs, si els gironins volen gaudir d'una vida més o menys sana, hauran d'acceptar els petits invasors com a nous líders municipals

No penseu però que tot siguin flors i violes pels bufons invasors. Durant la conquesta, es troben amb múltiples i divertides dificultats, així com avisos en cartells amb personatges terrorífics que proven d'aturar-los. Però no us agafeu de les mans i salteu, lectors, que Girona no aconsegueix salvar-se així com així. No és tan fàcil, aturar dues mans amb els dits guixats de bolígraf.

Tampoc s'obliden de controlar l'economia de la ciutat, i per això van directes a atacar una (podria haver estat qualsevol altra, però no) de les fonts d'ingrés: el turisme. Es fan ràpidament amb el control de la distribució de mapes del barri vell i amb l'allotjament dels turistes amb motxilla a l'esquena. Als que pregunten: "qui sou vosaltres, personetes exquisides?", els invasors els responen: "els nous amos de la ciutat!". I els turistes s'ho creuen.

A mitja tarda, es distreuen conquerint (més per passar l'estona que per altra cosa), àmbits tan poc transcendents com la cultura, la història o la llengua. Ho podeu veure amb les fotografies que segueixen a continuació. Ni les mandíbules de la queta ni una pedra dels banys àrabs aconsegueix aturar el seu avanç. Per cert, ja de passada (i així ens paguen una subvenció per la conquesta i tal), els horaris dels banys àrabs s'inclouen a la foto, per si hi voleu anar mai.

I ja per acabar, agafen aire i s'atreveixen amb el poder més superpoderós de tota la ciutat: l'eclesiàstic. Per aconseguir-ho, no dubten en utilitzar les tècniques més subtils i arriben a remullar-se -malgrat el caràcter ateu de la seva religió- dins d'aigua beneïda. Els documents que venen a continuació, no són aptes per ments catòlico-sensibles, ja que poden ferir-les de mort. O sigui que gaudiu-les.

Però ni sant narcís pot resistir-se sota la desconcertant força dels petits invasors de l'espai

Així doncs, els invasors es dirigeixen al pou del costat de la Catedral per tal de plantar-hi la seva bandera i així considerar Girona totalment envaïda.

Tot plegat però, no s'acaba aquí. Malgrat ara la bandera ondeja a Girona i el rei alça els braços proclamant una primera victòria, encara queda molt, molt de país i molts, molts blocs per conquerir.

I és que, apreciats lectors, la invasió continuarà.... ben aviat.

Potser a la teva ciutat.

Potser al teu bloc.

3 First Blood

2007-07-06T03:18:00.001-07:00

En capítols anteriors de l'aclamada sèrie de no-ficció "Invasió!"...

(Primera part) (Segona part)

Dels creadors de "Ventosaman" i "el Biòleg Molecular" arriba...

Invasió!

Avui, capítol tercer. "First Blood"

Tot semblava indicar que aquell seria un dia de tants en la vida d’aquest (massa poc) humil biòleg, curull de joia i vivències impressionants, d’aquelles que permeten a la vida tenir tan superlatiu nom. Els ocells incendiaven contenidors impunement, mentre els croissants gaudien de la seva tradicional entrecotada setmanal als bancs del parc, i insectes de diverses espècies amb també diversos graus d’espectacularitat visual migraven amb mitjans diversos cap a diverses destinacions (cap d’elles començada amb la lletra W, sospitosament...). Però com que és ben sabut que dels artròpodes no te’n pots refiar, vaig decidir anar a buscar el correu abans que em migressin (a) la bústia. Si dir-ho no posés de manifest l’estupidesa que és mirar la bústia sense esperar trobar-hi res, diria que vaig mirar la bústia sense esperar trobar-hi res, però en lloc d’això (i contradient bona part del paràgraf) diré que vaig mirar la bústia sense voler. I sense voler, també, vaig veure un sobre. De fet, vaig veure un punt taronja, però com que estava enganxat al sobre (com un gumet) ja ve a ser el mateix...

Després de passar un nombre indeterminat de minuts (indeterminat entre zero i un, que tampoc estic per massa tonteries) pensant en les possibles accions a dur a terme amb la carta, em vaig decantar per un clàssic “obrir-la”. Una vegada oberta, em vaig ajudar de la mà de remenar el cafè per inspeccionar el seu interior.

Magna fou ma sorpresa quan, amb un parell de ràpids moviments semiinstintius i semiespasmòdics (és a dir, mig instintius i mig espasmòdics, sent la primera meitat de naturalesa subjectiva i la segona plenament objectiva), una hipobòlica figura (jo la vaig veure realment hiperbòlica, però mirat sense la impressió del moment la veritat és que no n’hi ha per tant, i em corregeixo) sorgí d’entre el penombrós interior del sobre. I com que ja he dit que la primera sorpresa fou magna no ho puc dir de la segona, que encara ho va ser més, i ara no se m’ocorre cap adjectiu més superlatiu que magna, excepte potser el propi superlatiu, així que us diré que superlativa fou ma sorpresa quan la hipobòlica figura sorgida del penombrós interior del sobre em mirà i em digué...

“Klaatu barada nikto!”. No, és conya... però fardaria cosa bèstia, oi? De fet em va dir alguna cosa així com “Iskate li bira?”, frase sospitosament similar a “No voldria pas una cervesa ben fresqueta, sortosa divinitat?” en búlgar. Però com que no sé ni mitja paraula en búlgar, i sona així com fort i sonor i bast i rugós, em vaig espantar més del que us podeu arribar a imaginar. No tant com per trunyar-me de manera flonja i desagradable, però igualment més del que us podeu arribar a imaginar.

Espant que es transformà en pànic quan vaig veure que el curiós individu del sobre no estava sol. Pànic que esdevingué terror quan començaren tots a sortir en tropa. Terror que es convertí en ( ... ) en ( ... ). Terror, i punt.

Una cruel horda de pluralment hipobòlics individus sortiren del sobre entre ofrenes en búlgar i blasfèmies en occità. Lentament però inexorable anaren augmentant en nombre. Tots ells únics i individuals, tots ells clarament diferenciables de la resta. Milers i milers de petites criatures lleugerament aberrants. O això diria si la paraula “aberrant” no hagués pres, d’ençà de la invasió normanda de l’Alt Urgell, connotacions tan vergonyantment negatives, així que ara diré “milers i milers de petites criatures impressionantment impressionants”.

I tot cridant “Aibò, aibò, anem tots a envair!” començaren a treure tot un munt de peces aparentment plàstiques i papers evidentment impresos de dins del sobre. El meu primer pensament fou “Mira que simpàtics, em porten un regalet”.

Però en intentar agafar-lo me’n vaig endur una mossegada, cosa que em va fer sospitar que potser no era un afable regal per mi. Això i el crit de “Ei, que això no és un afable regal per tu!” proferit per totes les criatures en bloc.

Es dividiren, i mentre el grup més nombrós es dedicava a distreure’m de maneres variades que ara mateix no venen massa al cas, un grup més petit desplegà els papers impresos, que resultaren ser un misteriós plànol, que en realitat no tenia res de misteriós una vegada et fixaves que les peces de plàstic eren sospitosament similars als dibuixos del plànol. La resta d’individus individuals i individualitzats es dedicaren a la interconnexió de les peces aparentment plàstiques formant una única forma, idèntica a la del plànol, i molt (molt, eh?) semblant a la concepció occidental moderna que es té de les teòriques naus provinents d’altres planetes. Amb aquesta apreciació, enterament personal, no voldria despertar cap mena de dubte sobre la naturalesa de la carta ni dels seus curiosos passatgers, simplement es tractaria de donar una informació addicional a la que proveïda simplement pels sentits, complementant-la amb d’altra de trobada a la memòria o d’altres fonts d’informació no immediata.

Una vegada completada la construcció de la suposada nau hi hagueren festes, crits i exclamacions en búlgar i d’altres llengües no romàniques.

Per haver-hi, fins i tot crec que hi va haver algun que altre intent de sacrifici ritual de verges a varis déus pagans, entre els quals gairebé juraria que em trobava jo.

Entre càntics de diversa destresa i desigual escala meritòria pel que fa a harmonia i entonació, anaren entrant a l’artefacte. Bé, tots menys un que portava bambes, i no el van deixar passar. Pobre.

La nau arrancà entre sons bastant estrepitosos i mitjanament desagradables, i una fumera que encara que us definís perfectament no us creuríeu. S’elevà uns centímetres del terra... i es va calar.

Se sentí un sonor i uníson “Burrooooo!”, un cop sord, un “Aaaau!” i un altre sonor i uníson “Burrooooo!”, abans que la nau tornés a posar-se en marxa més lentament i, ara sí, s’elevés al cel limitat de l’habitació on ens trobàvem.

I arribats a aquest punt, s’inicia una altra història, completament diferent.

La història de com uns bastards de paper d’un altre planeta em van venir a buscar amb premeditació i traïdoria, s’aprofitaren de la meva innocència, paciència i bona voluntat per assetjar-me... i em desintegraren impunement amb un megaraig d’aquells que veus i dius “flipo!”.

Desintegrat.

Desintegrat entre crits de joia búlgara.

Desintegrat...?

To be continued...

2 Comença l'invasió

2007-07-06T03:16:00.000-07:00

1 El naixement

2007-07-06T03:14:00.000-07:00