Amb molts menys recursos literaris i uns efectes especials molt més rudimentaris que a la 1ª part – 2ª part – 3ª part - 4a part – 5a part – 6a part arriba:
En el sisè capítol d’aquesta estrafolària sèrie la nova aliança formada per l’esquadra gumet i el monstre etrusc de cent caps, junt amb cinc esclaus sexuals que em sembla que parlaven en búlgar i llur flota de naus d’atac, transport i lucre, es van entaforar tots dins d’un sobre amb la intenció de ser enviats a Florència, concretament a casa meva. El sobre va ser donat amb perfídia i malignitat a una persona innocent amb l’encàrrec de fer-me’l arribar ignorant que a dins hi havia un petit però aberrant exèrcit amb moltes ganes de donar-me mals de caps.
Van venir amb el mitjà més econòmic que hi ha per arribar aquí, és a dir, la línia Girona-Pisa de la Ryanair. Com que Girona ja la tenien conquistada van passar de llarg però ja que estaven a Pisa van voler visitar la petita ciutat durant unes hores i veure què hi havia d’interessant. Tot passejant van anar a parar a una gran esplanada verda on hi havia una torre torta. Aleshores, utilitzant els seus vastos coneixements ortopèdics, la van redreçar tant com van poder. Ignoro si les seves intencions eren bones o dolentes però sé del cert que els habitants de la tranquil·la vila es van enutjar prou.
(*not so free translation as you think, il pisano dice: aquests cabrons malparits ens han ben fotut el negoci!!!) (per cert, els de la protectora d’edificis sobrevalorats no cal que comenceu a recollir firmes perquè a la fotografia hi ha una il·lusió òptica, la torre no ha patit cap dany, ni tan sols l’he tocada amb el photoshop, està tan torta com sempre i pujar-hi continua costant el molt poc modest import de 15€) Curada l’anòmala escoliosi de l’edifici ja no tenien res més a fer a Pisa i van decidir continuar el viatge cap a Florència. Tan alegre i plena de joia vaig rebre els amics que em visitaven com atemorida i esglaiada vaig agafar el sospitós sobre que m’oferien. Tot just obrir-lo van començar a sortir caps que deien frases enginyoses i desenes de naus d’atac rodones de color taronja les quals, si no hagués sabut que eren naus de combat, hagués jurat que eren clavades als gomets amb què jugava de petita. Amb pocs minuts ja s’havien escampat per tota la taula de la cuina.
Intimidada per la mirada inquisidora de les meves companyes de pis, sorpreses de veure’m parlar amb una pila de paperets retallats com si estigués guillada, els vaig enviar a escampar la boira amb l’excusa que estava molt enfeinada i no podia ajudar-los a conquerir la ciutat, i sobretot que tornessin per sopar que sinó patiria. Qui m’havia de dir que amb tan poca estona farien tanta feina! No trobant un front de resistència amb qui muntar brega van decidir passar-s’ho bé sabotejant, devastant, malmetent, maltractant i invadint el tresor més preuat de la ciutat: les obres d’art.
Fins i tot van permetre que els seus esclaus sexuals, els invasors originals, fessin de les seves.
També van practicar una operació de canvi de sexe a la còpia més insulsa i vulgar de l’estàtua més sobrevalorada i capgrossa de la història. Pel meu gust va millorar molt després del post-operatori.
Si. Van organitzar el què aquí s’anomena un bordello, un macello, un casino i el què a casa s’anomena un merder, un desgavell, molta gatzara, el caos, un liucaticagas i un desastre a gran escala nacional que va fer tremolar les bases ancestrals de l’estat itàlic (bé, ancestrals és un dir, que aquests fa quatre dies que són país). Ja se sap, els italians poden ser molt sensibles si els hi toques el patrimoni humanista, que se’l senten molt seu. El pitjor encara estava per arribar... Perquè, digueu-me, si vosaltres haguéssiu estat durant segles dins d’un quadre, sempre amb la mateixa postura, farts que milions de turistes us miressin i fessin fotos cada dia, i de cop veieu que hi ha uns elements que entren i surten dels quadres amb tota la desimboltura i descaro del món, no us plantejaríeu sortir d’allà i unir-vos a la seva causa? Potser vosaltres no ho faríeu, però algunes figures dels quadres de la Galleria degli Ufizzi sí que ho van fer. Van sortir. Van voler veure món. I els toscans es van desesperar.
Jo vaig fer com Pons Pilat, em vaig rentar les mans i vaig fer veure que no tenia res a veure amb el què estava passant a la ciutat. Però sabia que tard o d’hora es descobriria la veritat, per tant vaig dissenyar i construir una astuta trampa d’alta tecnologia per tancar a tots els invasors i els nous amiguets que havien fet a dins d’una caixa.
Els vaig dir que havien d’anar a la capital, a Roma, que allí hi havia uns homes molt simpàtics que parlaven en llatí i que s’oferien per ser menjats i es deixaven fer a la brasa i segur que eren molt saborosos. Òbviament, es van creure la meva veritat a mitges (mitja veritat perquè tots sabem que no ho deuen ser molt, ni de simpàtics ni de saborosos) i van caure a la trampa de quatre grapes.
Quan van ser tots a dins vaig tancar corrents la caixa i la vaig tornar a entregar a la mateixa persona innocent que m’havia portat el sobre i, d’aquesta manera, la invasió podia tornar a Catalunya. És cert que els vaig prometre que anirien a Roma, però és que jo sóc una impresentable, una mala persona i vaig mentir per salvar la pell.
En tot cas, aquí ja han fet prou mal. I ara se m’acut un lloc on poden passar les vacances d’estiu... Els deixo a les mans d’un bon amfitrió...
