3 First Blood

En capítols anteriors de l'aclamada sèrie de no-ficció "Invasió!"...

(Primera part) (Segona part)

Dels creadors de "Ventosaman" i "el Biòleg Molecular" arriba...

Invasió!

Avui, capítol tercer. "First Blood"

 

Tot semblava indicar que aquell seria un dia de tants en la vida d’aquest (massa poc) humil biòleg, curull de joia i vivències impressionants, d’aquelles que permeten a la vida tenir tan superlatiu nom. Els ocells incendiaven contenidors impunement, mentre els croissants gaudien de la seva tradicional entrecotada setmanal als bancs del parc, i insectes de diverses espècies amb també diversos graus d’espectacularitat visual migraven amb mitjans diversos cap a diverses destinacions (cap d’elles començada amb la lletra W, sospitosament...). Però com que és ben sabut que dels artròpodes no te’n pots refiar, vaig decidir anar a buscar el correu abans que em migressin (a) la bústia. Si dir-ho no posés de manifest l’estupidesa que és mirar la bústia sense esperar trobar-hi res, diria que vaig mirar la bústia sense esperar trobar-hi res, però en lloc d’això (i contradient bona part del paràgraf) diré que vaig mirar la bústia sense voler. I sense voler, també, vaig veure un sobre. De fet, vaig veure un punt taronja, però com que estava enganxat al sobre (com un gumet) ja ve a ser el mateix...

Després de passar un nombre indeterminat de minuts (indeterminat entre zero i un, que tampoc estic per massa tonteries) pensant en les possibles accions a dur a terme amb la carta, em vaig decantar per un clàssic “obrir-la”. Una vegada oberta, em vaig ajudar de la mà de remenar el cafè per inspeccionar el seu interior.

Magna fou ma sorpresa quan, amb un parell de ràpids moviments semiinstintius i semiespasmòdics (és a dir, mig instintius i mig espasmòdics, sent la primera meitat de naturalesa subjectiva i la segona plenament objectiva), una hipobòlica figura (jo la vaig veure realment hiperbòlica, però mirat sense la impressió del moment la veritat és que no n’hi ha per tant, i em corregeixo) sorgí d’entre el penombrós interior del sobre. I com que ja he dit que la primera sorpresa fou magna no ho puc dir de la segona, que encara ho va ser més, i ara no se m’ocorre cap adjectiu més superlatiu que magna, excepte potser el propi superlatiu, així que us diré que superlativa fou ma sorpresa quan la hipobòlica figura sorgida del penombrós interior del sobre em mirà i em digué...

“Klaatu barada nikto!”. No, és conya... però fardaria cosa bèstia, oi? De fet em va dir alguna cosa així com “Iskate li bira?”, frase sospitosament similar a “No voldria pas una cervesa ben fresqueta, sortosa divinitat?” en búlgar. Però com que no sé ni mitja paraula en búlgar, i sona així com fort i sonor i bast i rugós, em vaig espantar més del que us podeu arribar a imaginar. No tant com per trunyar-me de manera flonja i desagradable, però igualment més del que us podeu arribar a imaginar.

Espant que es transformà en pànic quan vaig veure que el curiós individu del sobre no estava sol. Pànic que esdevingué terror quan començaren tots a sortir en tropa. Terror que es convertí en ( ... ) en ( ... ). Terror, i punt.

Una cruel horda de pluralment hipobòlics individus sortiren del sobre entre ofrenes en búlgar i blasfèmies en occità. Lentament però inexorable anaren augmentant en nombre. Tots ells únics i individuals, tots ells clarament diferenciables de la resta. Milers i milers de petites criatures lleugerament aberrants. O això diria si la paraula “aberrant” no hagués pres, d’ençà de la invasió normanda de l’Alt Urgell, connotacions tan vergonyantment negatives, així que ara diré “milers i milers de petites criatures impressionantment impressionants”.

I tot cridant “Aibò, aibò, anem tots a envair!” començaren a treure tot un munt de peces aparentment plàstiques i papers evidentment impresos de dins del sobre. El meu primer pensament fou “Mira que simpàtics, em porten un regalet”.

Però en intentar agafar-lo me’n vaig endur una mossegada, cosa que em va fer sospitar que potser no era un afable regal per mi. Això i el crit de “Ei, que això no és un afable regal per tu!” proferit per totes les criatures en bloc.

Es dividiren, i mentre el grup més nombrós es dedicava a distreure’m de maneres variades que ara mateix no venen massa al cas, un grup més petit desplegà els papers impresos, que resultaren ser un misteriós plànol, que en realitat no tenia res de misteriós una vegada et fixaves que les peces de plàstic eren sospitosament similars als dibuixos del plànol. La resta d’individus individuals i individualitzats es dedicaren a la interconnexió de les peces aparentment plàstiques formant una única forma, idèntica a la del plànol, i molt (molt, eh?) semblant a la concepció occidental moderna que es té de les teòriques naus provinents d’altres planetes. Amb aquesta apreciació, enterament personal, no voldria despertar cap mena de dubte sobre la naturalesa de la carta ni dels seus curiosos passatgers, simplement es tractaria de donar una informació addicional a la que proveïda simplement pels sentits, complementant-la amb d’altra de trobada a la memòria o d’altres fonts d’informació no immediata.

Una vegada completada la construcció de la suposada nau hi hagueren festes, crits i exclamacions en búlgar i d’altres llengües no romàniques.

Per haver-hi, fins i tot crec que hi va haver algun que altre intent de sacrifici ritual de verges a varis déus pagans, entre els quals gairebé juraria que em trobava jo.

Entre càntics de diversa destresa i desigual escala meritòria pel que fa a harmonia i entonació, anaren entrant a l’artefacte. Bé, tots menys un que portava bambes, i no el van deixar passar. Pobre.

La nau arrancà entre sons bastant estrepitosos i mitjanament desagradables, i una fumera que encara que us definís perfectament no us creuríeu. S’elevà uns centímetres del terra... i es va calar.

Se sentí un sonor i uníson “Burrooooo!”, un cop sord, un “Aaaau!” i un altre sonor i uníson “Burrooooo!”, abans que la nau tornés a posar-se en marxa més lentament i, ara sí, s’elevés al cel limitat de l’habitació on ens trobàvem.

I arribats a aquest punt, s’inicia una altra història, completament diferent.

La història de com uns bastards de paper d’un altre planeta em van venir a buscar amb premeditació i traïdoria, s’aprofitaren de la meva innocència, paciència i bona voluntat per assetjar-me... i em desintegraren impunement amb un megaraig d’aquells que veus i dius “flipo!”.

Desintegrat.

 

Desintegrat entre crits de joia búlgara.

Desintegrat...?

To be continued...