5 ReInvasió

En capítols anteriors de l'aclamada sèrie de no-ficció "Invasió!"...

(Primera part) (Segona part) (Tercera part) (Quarta part)

Dels creadors de "Ventosaman" i "el Biòleg Molecular" arriba...

Invasió!

Avui, capítol cinquè. "ReInvasió!"

A vegades, les coses no són el que semblen. A vegades, les invitacions són maneres encobertes d’enllustrar moniatos en companyia. A vegades, la violència és una manera com una altra de planxar uns pantalons egipcis. I no només això sinó que, a vegades, les desintegracions alienígenes no són més que una manera de cridar l’atenció o de demanar diners per causes poc nobles. Recordem que, en capítols anteriors de l’aclamada sèrie “Invasió!”, havíem deixat els nostres petits herois d’un altre planeta lliures per Girona, i la seva primera víctima (jo mateix) aparentment desintegrada a la seva cadira. Però ja he dit que a vegades les coses no són el que semblen, i aquest no serà un cas excepcional, perquè ja us avanço que ara mateix no estic del tot desintegrat. Recordeu la visió de la cadira amb el fumet vermell, al final del capítol tercer? Segur que la vareu mirar per sobre i vareu pensar “Mira, han desintegrat aquest pesat, tot això que ens estalviem...”. Els invasors van pensar el mateix (però el búlgar, és clar), i ells pagaran car el seu error. Acosteu-vos una mica més a la cadira, acosteu-vos-hi...

Què veieu? Eh? Què hi veieu...?

Exacte, em vaig convertir en un mitològic monstre etrusc, amb cent caps i tants cervells com excrements, i frases enginyoses a banda i banda. El crit inhumanament etrusc que proferiren els meus nous cent caps semblaren distreure els invasors del seu viatge conqueridor per la bella ciutat de Girona, i ràpidament tornaren amb pèrfides intencions.

O això suposo, perquè no els vaig deixar massa temps per justificar el seu retorn. Tot just vaig veure la seva nau aterrar vaig procedir al seu abordatge.

Tot cantant “Ei, bon dia invasors, això és una reinvasió-reinvasió” els meus caps i els seus corresponents cervells i excrement anaren prenent lentament la nau.

El que vaig veure allà dins, tot i que amb ulls de monstre etrusc, faria esfereir el més dur dels gaiters normands. Però pel que es veu, el que veieren els invasors (o sigui, jo) els féu esfereir encara més.

Estigueren corrent, escampant-se durant una bona estona, fins que la seva densitat es va veure dràsticament reduïda, en una magnitud de grau dos...

...fins a grau tres.

Van córrer entre crits de pànic, sense ajudar-se els uns als altres, més encara, fent-se la traveta els uns als altres per tal de tenir més possibilitats d’escapar si queia el company en lloc seu. En aquell moment, vaig sentir nostàlgia de les grans guerres pigmees... Ai! Qui pogués tornar a ser anglès... (no us estranyeu, és una llarga història que ara mateix no ve massa al cas... el fet és que un dia vaig propiciar la caiguda de l’imperi colonial anglès...) Malauradament pels invasors, el sentiment de nostàlgia va eclipsar completament tot possible sentiment de compassió.

La compassió que hauria pogut sentir per l’últim invasor en fuga. Per l’últim, solitari i atemorit invasor. Aquest invasor.

Aquest invasor.

Aquest invasor.

Comença la reinvasió.

O millor encara. Ara la nau és meva, jo en duc els controls. Jo em puc enviar on vulgui.

A qui vulgui. I algú ho patirà.

Oi, senyor taronja?